COMENTARIS HISTORICS DE LA NOSTRA FALLA

UNA FALLA A L’EIXAMPLE

És el cas que més o menys a l’entorn del Mercat de Colón ha anant desenvolupant-se un barri, l’Eixample, que als seus inicis podríem dir que quasi fregava l’extrarradi, ben lluny per tant de la seua eclosió actual. Era quan pràcticament no existia tràfic i els xiquets jugàvem al futbol a l’actual carrer Martínez Ferrando _nexe d’unió entre Comte Salvatierra i Jordi Joan_  davant del cabreig del “Tío Chimenea”, que acostumava a fer des de sempre xocolat i bunyols a la vorera del seu establiment. I allò de la manca de tràfic propiciava també les carreres amb patinets de “roces” al voltant del mercat, així com l’exercici de molts altres jocs, com el “parao i desplantao”, el “alzo la malla”, el “churro, media manga, mangotero”, el “chivas, pie bueno, matute y gua”, etcètera, etcètera. A més a més i també amb el costum de la llengua castellana que ens havien inculcat al col.legi i també una mica incongruentment els nostres pares, atés que majoritàriement sí parlaven valencià entre ells, gaudíem provocant els encarregats de les mànegues d’aigua que rentaven especialment la part del peix: “la manga riega, que aquí no llega !”. Però enfí, no és el cas ara, com diu un bon amic meu, de contar “batalletes enyoradisses”.
Al capdavall i com estava passant en tots els barris, era de tot punt lògic que també al nostre sorgira la festa fallera, on els xiquets jugàvem a l’entaulat als dies de festa i s’embrutavem als muntons de sorra _cosa hui en dia totalment impossible per la manca d’espai_  com a distracció i esplai d’un poble plà que difícilment hi tenia accés als grans fastos. I  el monument plantat oscil.lava quasi sempre a l’entorn del Mercat de Colón, on amb la seua denominació s’ubicaríen les nostres primeres falles, als anys 1922 i 1923. Un Mercat de Colón construït per Francesc Mora entre els anys 1914 i 1916 per abastir el aleshores jove barri de l’Eixample i que ocupa sens dubte un lloc destacat en la humil història arquitectònica de la nostra ciutat.
La primera d’aquelles falles, segons les dades que poseïem, presentava una queixa per la manca de llum a la Gran Via, mentre que la segona era una espècie d’exaltació d’un futbolista que citaven com a “El Xato”, segurament el famós Gaspar Rubio, un reconegut golejador valencià que va contribuir decisivament amb els seus gols a la primera derrota que va sofrir la selecció anglesa a Europa.
De l’any 1925 tenim ja dades més exactes del monument, a més de la seua crítica que duía el lema “La pujada d’una estrela”. Així, tot i que la falla es denominava com Sorní-Comte Salvatierra, sembla que es va plantar en l’encreuament de Comte Salvatierra-Francesc Blanquells (actual Martínez Ferrando), pels artistes Roca i Roch Soler, i la seua comissió al complet estava formada per Jaime Tusset, Manuel Fuster, Roc Bueno, Manuel Fuster Suay, T. García, Baptiste Barat, Josep Mompó, Josep Aranda, Faustí Ortiz, Josep Vilanova, els germans Mollà, Lluís Giner, Vicent García, Miguel Martín, Enric Domingo, Antoni Ibáñez, Abel Ribes, Rafael Falcó i Jacint Torres.
Fins l’any 1928, però, no es torna plantar falla en el nostre barri, aconseguint el Premi Setè un jove i quasi desconegut artista que anys més tard anava a consagrar-se com el gran Regino Más que fou.
Després i durant dos anys consecutius ens va plantar el monument, també amb gran èxit, Giménez Cotanda.
I és així com arribem, a l’any 1931, a la falla titulada “Els set pecats capitals”, plantada per Vicent Benedito i més coneguda com a la falla de “La Tortà”, sent l’autor del llibret Alfred Sendín Galiana, la qual va obtenir el Primer Premi de totes les categories a més de marcar una fita en el món faller.
Cal dir que aquesta falla, per a commemorar el seu cinquantenari, va ser reproduïda íntegrament a l’any 1981 pels germans Ferrer, negant-se a participar en cap tipus de concurs de Junta Central Fallera per entendre que seria com una devaluació de la mateixa.
I a l’any següent anava també a fer el seu debut a la nostra Falla, amb Llorens Cano, un altre gran artista, Modest González, el qual repitiria en la nostra comissió els anys 33, 35 i 36, als monuments que teníen per lema, respectivament, “La conferència del desarme”, “Arròs amb fesols i naps” i “Els gegants de la ciutat s’amaguen en un forat”, aconseguint triomfar sempre a la Primera Categoria.

LA DURA I DIFICIL POST-GUERRA

Després de la nostra guerra civil, però, aquell esperit generós i unitari  
que ens havia fet figurar entre les millors comissions falleres de la ciutat sembla desaparéixer, i en cadascú dels, diguem-ne, pesos forts de la comissió, prima el fet certament egoïsta de voler tenir el monument quasi a la porta de sa casa. Aixó origina una sèrie de desavinençes i desacords que fan que per exemple, a l’any 1941, es planten dos monuments al mateix carrer de Comte Salvatierra, l’un amb l’encreuament amb Sorní i l’altre amb la Gran Via. I als anys 1942 i 1944, encara més, es planta un tercer. Aquesta vegada a Jordi Joan. És a dir, tres comissions falleres amb els seus tres monuments l’un quasi al costat de l’altre.
És clar, doncs, que aquesta dispersió en uns temps molt diferents dels actuals, dificultava considerablement la possibilitat d’aconseguir una certa qualitat als monuments i per consegüent els guardons d’antany.
L’any 43 no obstant, canvien les coses una altra vegada i es recupera part del perdut prestigi, atés que tot i plantar-se també falla a Jordi Joan, en Comte Salvatierra només es planta una, a l’encreuament amb Ciril Amoròs. I el ben cert que aquesta última, afavorida per una bona gestió i en contar amb una comissió més nombrosa d’allò habitual, aconsegueix baix la presidència de Blas Pérez Llorens plantar una gran falla, “Es xopà “hasta”(sic.) la Moma”.
A l’any següent es va mantindre l’alt nivell recuperat, i al 1945, éssent president Amadeu Subirats, es va plantar una de les millors falles de tota València, obra de Josep Mª Más, germà de Regino Más, el qual després de la guerra civil ja havia patit la censura en algún dels seus esbossos i monuments, tenint que acomodar-se a la fi als nous temps que corrien. Doncs bé, la crítica exercida sobre l’Ajuntament pel seu germà Josep Maria, va originar la seua desqualificació immediata amb l’afegit a més de les sancions municipals corresponents, les quals motivaren que no plantàrem falla durant tres anys.
Vicent Fuster Fuster, un gran president iniciador d’una saga ben coneguda a la nostra falla, encapçala en el retorn a la Festa, al 1948, la comissió que aconsegueix el Segon Premi de Primera Categoria amb un monument plantat per Salvador Rubio. El secretari de la comissió era Faustí Ortiz Elvira i l’autor del llibret Josep Mª Bayarri. El lema del monument era “València Atracción”, i encara que despullada de qualsevol tipus de crítica, més bé el contrari per raons òbvies, cal reconéixer que ha estat sens dubte una les falles més artístiques que mai s’han plantat a la nostra ciutat, i potser més que mereixidora del Primer Premi.
Vicent Fuster repetix com a president a l’any següent, i la falla, aquesta vegada obra de Vicent Marín Reva, torna a ser una de les millors de València.       
A partir dels anys 50 la nostra falla coneix diversos presidents que van alternant-se en el càrrec, havent gaudit quasi tots de la necesària experiència _Pérez Llorens, Vicent Fuster,...._ però no obstant i per diverses causes que no és el cas d’analitzar ací, com seria la manca de recerca de noves víes de finançament, qüestio que es feia cada vegada més necesària per l’encariment dels materials i en conseqüència els sous dels artistes, mesures que sí havíen pres moltes altres falles de categoria semblant, ja mai recuperaría la seua propassada lluïssor.
Salvador Silvestre Sabater s’estrena com a president a l’any 1955, plantant-se el monument “Médicos y Farmacia en serio y en broma”(sic.), obra de Benjamín Grau, fent el monument en els dos anys següents García Albarracín.
A l’any 1958 la nostra comissió, presidida per Josep Martínez Agustí, dona una mostra del seu esperit de generositat i sacrifici éssent una de les tretze comissions de València que per mor de la “riuà” que va patir la ciutat l’any anterior, renunciant a plantar el monument destinant els diners que s’havien recaptat per als damnificats d’aquella. A l’any 1959 torna a ser president Josep Martínez Agustí _ aquesta vegada en forma efectiva_ iniciador per cert d’una altra estimada saga de la nostra comissió, i durant els exercicis següents s’alternen a la presidència persones com José Díaz Estellés, o els ja esmentats Salvador Silvestre Sabater i Josep Martínez Agustí.
Durant el manament del primer d’ells, José Díaz, iniciador també d’una altra gran saga a la comissió _una altra més i perdoneu la reiteració que no podem obviar_, a la porta de la carnisseria del qual sopavem a la fresqueta a l’estiu majors i joves a les nostres cadires d’enea, va ser quan quasi per decisió pròpia pujàrem a la comissió gran un bon nombre dels infantils, aquells que més o menys denominem a hores d’ara com “empeltats” i que ocuparien, diguem-ne, una edat intermitja i el nom de tots els quals sentim no recordar. Citem, a grosso modo, a Pepe Furió, Salvador Silvestre Navarro, Salvador Muñoz Encinas, Pepe Carbó, Pepe Michó, “Perete”, Pepe Pérez, fill de l’antic president Blas Pérez Llorens, Murgui, Bergón, ......... Les juntes es celebraven en el Montepío de Xòfers, ubicat en aquell temps al cantó de Sorní i Comte Salvatierra, on hui en dia es troba una agència de Bancaixa que per cert i el contrari que les altres sucursals bàncaries del barri, s’ha negat sempre a qualsevol tipus de colaboració amb la comissió, ni tan sols en el capítol de la il.luminació del barri.
Al Montepío i una vegada acabada la junta, recordem entre els jocs habituals una partida ja clàsica de truc. La que conformàvem “El Xurro” i Ximo Belda, contra els joves Pepe Furió i Josep Vicent Bergón. Els quals també jugàvem als escacs a la desapareguda Granja Fuster.
Els germans Xirivella i Flor, una mica més joves, i també components de famílies històriques a la comissió, també s’incorporaríen més tard a la comissió gran.

LA LLARGA TRAVESSERA DEL DESERT

A l’any 1965 i enmig d’una crisi a la comissió que s’agreujava per moments, es fa càrrec de la presidència de la falla Antoni Fuster Mollà, delegat de festejos fins aleshores i pertanyent a una de les reconegudes sages citades més amunt, el qual, tot i agafar el càrrec amb una gran il.lusió, ben prompte s’entropessa amb els entrebancs que ja anàvem arrossegant de temps ençà, com eren per exemple la manca d’iniciatives en general i la recerca de noves fonts d’ingressos, així com la manca d’un casal, propi o llogat, on poguérem celebrar habitualment les nostres reunions i juntes. La qual cosa haguera possibilitat sens dubte, a més de disposar d’un lloc d’acollida estable, un augment d’afil.liats a la comissió en tots els ordres. Recordem en aquells anys els intents constants del nostre actual president, Vicent Xirivella, per trobar un local en condicions. Cosa que no es va aconseguir fins els començaments dels anys setanta, no sense certes dificultats en trobar-se situat en la demarcació de Gravador Esteve, on hui en dia es troba la coneguda Casa Campoy, tot i que en acabant ens traslladàrem més endavant al nombre quinze del mateix carrer Sorní, ja en el nostra demarcació. Mentrestant hi havíem estat celebrant les juntes i reunions, a més de l’antic Montepío, en llocs ben diferents, tals com l’obrador de la Xocolateria Silvestre, el bar d’Ambrosio a Gravador Esteve, al bar de Casa Julio, on hui en dia es troba l’excel.lent Trovados i en l’última etapa al Bar Pòcker, en Sorní.
Una mica abans i agreujant els problemes que ja teníem, els components de la nostra comissió veïns de la zona de Gravador Esteve, que com és lògic desitjaven també el veure el monument plantat a la seua demarcació, ens manifestaren la seua intenció de plantar allí la seua pròpia falla.  I amb els papers de l’autorització ja preparats, a manca tan sols de la signatura del nostre president, Antoni Fuster, varen sol.licitar a una junta celebrada a Casa Julio que recordem perfectament, la segregació de la comissió per tal de passar a crear la seua pròpia falla.
Cosa que atenent els seus desitjos vàrem acceptar sense la menor objecció. Fer el contrari, tot i el dany que aquesta decisió ens causava, creiem que haguera sigut injust.
Recordem en principi d’aquella comissió esqueixada de la nostra, el seu nomenat president, Blas Carbonell, árbitro de futbol i poseïdor d’un menut ultramarins a Gravador Esteve, a Ambrosio i el seu bar on s’havíem reunit en tantes ocasions, a Nassio el perruquer, al carnisser Bargues, de Godella, el negoci del qual ocupava un cantó de Sorní-Gravador Esteve, i que era el que més loteria venia de la falla, i enfí, a tants i tants altres ex-companys que teníem en bona estima.
Aquesta segregació, enfí, va acabar definitivament amb els tímids intents i la il.lusió que teníem per recuperar èpoques passades, com el propi Blas, antic vice-president nostre i ja president de Grabador Esteve ens va dir que passaria, per més que per això no calien grans dotes endevinatòries.
Més endavant i per a més inri, Enric Esteve, l’actual president de Lo Rat Penat i fins aleshores president de Pizarro-Ciril Amoròs, que no havia acceptat de bon grau el seu relleu a la presidència, ens va suggerir la possibilitat de plantar una nova falla en el carrer Isabel la Catòlica, per a la qual cosa era imprescindible que li cedirem almenys un pati de la nostra demarcació de Ciril Amoròs a cada costat del carrer citat. I atenent també la seua petició i trobant-nos al despatx del nostre casal del carrer Sorní, Toni Fuster, Paco Roca i Josep Vicent Bergon, també vàrem accedir al que ens demanava.     
A més a més i per si no fora prou tot açò esmentat i per motius que no cal expossar ací, sorgeixen entre els components de la comissió a mitjans dels anys 80 tota una sèrie d’enfrontaments derivats d’algunes decisions contradictòries, i això du aparellat un bon nombre de baixes de membres de la comissió, per més que amb el pas del temps alguns vàrem tornar a la falla .

FESTA I CULTURA

Ara bé, si certament no hem aconseguit reeditar antigues fites en allò que atany al monument, per mor, en general, de les causes més amunt citades, sí hem destacat, i molt, en el vessant de Festa i Cultura, per a molts de nosaltres inexorablement unides en allò que pensem és o almenys deuria de ser, una manifestació artística popular no sempre reconeguda, per més que efímera, i alhora una assumida tasca, sovint treballosa, però plenament recompensada  amb l’alegria i l’esplai aconsguits. Al capdavall, una falla.
Fórem en efecte de les primeres comissions, sinó la primera, que renunciàrem a l’ús de la vestimenta negra per als hómens consagrada per Martí Belda a la dècada dels 70 com a vestit oficial faller, arran, segons es diu, de la uniformada desfilada a una Ofrena d’una comissió que hi havia llogat aquests vestits a Casa Insa, sembla que procedents d’una coneguda sarsuela salmantina, i que tant li va agradar al aleshores regidor de Fires i Festes i president per tant de Junta Central Fallera. I és clar que això, tot i que ens originava tots els anys autèntics problemes a l’hora de la desfilada a l’Ofrena, a la fi acabàvem passant. I acceptat ja com a normal prou anys enrera allò que en bona lògica sempre ho havia sigut, és a dir, poder lluir sense cap tipus d’entrebancs els vestits dels nostres avantpassats, vàrem rebre en els últims temps el premi a la falla millor vestida de València, atorgada per la prestigiosa revista fallera “Pensat i Fet”.
Prèviament, a l’any 72, hi havíem fundat el nostre Grup de Teatre Brusquina, el qual a partir de l’any següent i de la mà experta del nostre director, Josep Lluís Campos, va competir en diversos concursos amb reconeguts grups independents de l’època aconseguint quasi sempre importants guardons, tant d’interpretació com de direcció o conjunt, a partir de guanyar el Primer Premi de Junta Central Fallera _premi que repetiríem en vàries ocasions més_ a l’any 1973 amb “L’Inspector”, de Gogol, en versió de Rodolf i Josep Lluís Sirera. Obra que representaríem en mes de cent ocasions, fins l’estrena de “L’Apol.lo de Bellac”, a la qual incorporàrem algunes escenes més de la mà de Josep Vicent Bergon, i fins i tot una part musical.  Extendre-nos enfí en el gran nombre d’obres teatrals que escenificàrem en aquells temps potser allargaria en excés aquest capítol de l’història festiva i cultural de la nostra falla.
(Cal assenyalar també que fa un parell d’anys tractàrem de refer aquell antic grup de teatre amb gent jove de la comissió, també de la mà de Josep Lluís Campos, escenificant al concurs de Junta Central Fallera “Ací no paga ni Déu”, de Darío Fo, i tot i els nombrosos aplaudiments del públic assistent no obtinguèrem cap de premi. Potser en part, segons ens digueren algunes veus autoritzades, per les també nombroses vegades que s’havia representat aquesta obra al concurs.) 
La nostra comissió edita també des d’aquella década del 70, passant com és lògic per diferents èpoques i noms, un butlletí informatiu festiu i cultural de caràcter intern i adreçat preferentment al barri.
I també als últims anys, baix la presidència de Vicent Xirivella, cal dir que s’han fet alguns llibrets realment valuosos situant-se sempre en el concurs que organitza la Conselleria de Cultura entre els millors llibrets de l’oficialment coneguda com a Comunitat Valenciana, aconseguint precisament en el propassat exercici la més alta clasificació obtesa fins ara.
En aquest mateix exercici, a més, obtinguèrem de la mà de Guillem Alborch, una autèntica troballa com a dissenyador del nostre llibret als darrers anys, el premi al millor article escrit en un llibret de falla que atorga la prestigiosa Associació d’Estudis Fallers. 
I pel que fa a l’esport el nostre equip de futbol, baix l’impuls de Toni Fuster i més tard de Salvador Silvestre Navarro, que també fou president de la nostra falla, va ser en diverses ocasions campió de grup, arribant a jugar en dues ocasions la final al camp del Levante U.D. En l’actualitat els joves participen dignament en el campionat que organitza Junta Central Fallera.
I en el conegut concurs de les Creus de Maig, gràcies al treball i imaginació de Juan Belda Furió, fill d’eixe gran faller que fou Ximo Belda, tristament desaparegut, vàrem assolir el Primer Premi durant tres anys consecutius. Éssent també, al 1998, la primera comissió a la que se li va atorgar el Premi Especial “Paco Domingo”.

A hores d’ara, i després d’un període de temps en què han anant  alternant-se en la presidència persones com Luis Villar, Xavier Andrés, Francesc Roca, Luis Pablo del Río, Carmelo Sánchez, Eduardo Díaz, Jorge Pradas o Vicente Xirivella, alguns d’ells, com aquests dos últims, repetint durant varis exercicis y treballant tots y cadascú generosament amb arranjament a les seues possibilitats, arriba a la presidència actual Vicente Fuster Morales, el primer cognom del qual ja ens parla de la seua connexió fallera, obrint-se un nou parèntesi igualment esperançador en el transcòrrer de la nostra falla.

Josep Vicent Bergón García